Textos

Pineda: El mundo de la voluntad del poder

“Un mar de fuerza en tempestad y un flujo perpetuo, eternamente refluyendo, con gigantescos años de retorno regular, un flujo y reflujo de sus formas, yendo desde las más sencillas a las más complejas, desde las más tranquilas, las más fijas a las más ardientes, a las más violentas, a las más contradictorias, que vuelven enseguida desde la multiplicidad ala sencillez, del juego de contrastes a la necesidad de armonía, afirmando otra vez su ser en esta regularidad de la que ha de volver eternamente, como uno que no conoce ni la saciedad, ni el disgusto ni el tedio.”

«La voluntad del poder». Friedrich Nietzsche

Pineda pinta solo lo que su nombre cubre. En español, en latín y en francés, “pineda” significa un bosque de pinos, el pino al cual Nietzche también ha consagrado páginas admirables. La verticalidad del pino, por encima se los abismos le parece la expresión vegetal de la voluntad del poder. La voluntad del poder no es una expresión guerrera: “Allí está mi universo que se crea y se destruye eternamente a sí mismo, este mundo misterioso de los goces dobles, allí está mi más allá del bien y del mal, sin meta, al menos que la felicidad de haber cumplido el ciclo sea una meta sin querer…” La voluntad del querer existe, se reconoce en Pineda. La voluntad de pintar es la meta sin querer – decir una meta sin querer es decir que no había premeditación y que la meta sin querer no es involuntaria. Porque si se mete uno al fondo de las cosas, la vida es una meta sin querer.

Pineda, lo he dicho anteriormente, sólo pinta lo que su nombre cubre, el entrelazar de los pinares después se entrelaza en salpicaduras, delimita los robles y declina, en una serie composiciones poliédricas, una rosa del desierto permanece donde la luz y la sombra borran la trama, para dejar sólo el poder implacable del color. Es el color en tempestad y en flujo perpetuo, eternamente cambiante, eternamente retornado, desde la ceguera solar a la piel de las tierras rosas a la penetración en la sombra del mar.

El pintor silencioso, casi fiero, se parece a un águila.

Es su tierra, su roca, su montaña que se expresan, en su sombra, su luz, su nieve, su blanco, su amarillo, su violeta, los pueblos que son unos montones de piedras vanas, gráciles, domadas la distribuciones de los jardines que están dispuestos como en fila, dando testimonio de los habitantes, inscritos, incluidos, tabicados en la gran vidriera de la naturaleza, su mosaico de sombra y de luces. El poder implacable de su color, el desorden, el caos, el imprevisto de la luz rompe, despliega y se organiza, domada, el instante de la obra, diciendo de nuevo sin jamás repetir, los secretos del mismo árbol o de la misma roca, las cuatro estaciones o los mil milenios.

Pastor secreto de la belleza de su sol, de sus rocas, conociendo el rechinar de los guijarros, el vuelo de un pájaro en las ramas bajas, el pintor silencioso, casi fiero, se parece a un águila, cuando no puede guardar las distancias, guarda la altura: esta meditación de la voluntad del poder, de la libertad, aquella de su nombre, incluso aquella que ha guiado a otros pastores a coger en silencio por los hombros, a los proscritos, y a llevarles durante kilómetros, al abrigo de su montaña. Es por eso que delante de estas montañas que ofrecen sus luces a todos los vientos, escucho el silencio del hombre libre a la altura del águila, que ha dejado, cada vez más abajo, el alboroto de las teorías, el polvo de las ideas con los embotellamientos y ruidos de la ciudad.

ROSINE BUHLER
Historiadora de arte. Consejera de los Museos de Francia

Elogi de la pintura de paisatge

«Estem voltats de coses que no hem fet i que tenen una vida i una estructura diferents de les nostres: arbres, flors, núvols, rius… Durant segles han estat per als homes objecte de plaer tant com objecte de curiositat, han constituït una entitat a la que hem donat el nom de ‘natura’ i ha estat a través de la pintura de paisatge com nosaltres podem copsar les diverses formes que ha pres el nostre sentiment de la naturalesa.»

«El arte del paisaje». Kennet Clark

Observació, contemplació, ús, formes diverses d’acostar-se a la natura, possiblement des d’una certa distància. M’inclino per una altra, el sentiment, que potser només és possible a través dels sentits i que va aparellat a la vivència del fet natural. Sol ser la manera en que ho fan els artistes i els poetes. (…) Molts pintors han estat atrets per la captació de l’essència plàstica de la natura; els temps històrics i els trets personals han configurat un ampli i nombrós ventall de resultats. Molts pintors han anat a buscar els motius de paisatge per pintar-los, altres els han viscut, han tornat als llocs estimats tot i el risc de ser reiteratius, on hi han trobat sempre nous matisos i situacions. Penso que els paisatges viscuts no s’esgoten mai: mai res no és igual, un núvol que modifica les ombres, una pluja efímera que desvetlla els colors, unes flors novelles…

Per assolir el to i l’atmosfera, el pintor es recolza en el color i en el gest.

En els paisatges d’Antoni Pineda hi veig la fidelitat a la visió sense límits que és consubstancial a la natura, el respecte al fet natural no ordenat pel pintor al seu gust sinó traduint aquest fet de continuïtat que és l’espai natural, en el qual es situa vivencialment de manera que moltes de les seves obres són com fragments que suggereixen l’extensió il·limitada de la naturalesa. Observareu que les seves preferències s’orienten cap a la terra més que cap a la reproducció del cel, que els colors responen al temps i a la llum en què són pintades les teles: el pintor es situa dins el lloc i comparteix el mateix espai que pinta, no hi ha distància més que aquella necessària per resoldre l’obra. Em sembla que el denominador comú de la seva trajectòria, allò que el personalitza és la recerca d’una determinada atmosfera: la natura se’ns representa com un tot, els elements que la integren són del tot imprescindibles; la seva funció visual, l’aire que hom hi percep, no pot ser bandejat del resultat del procés pictòric, altrament, de la dissecció se n’esdevindria un exercici banal, irreal. Per assolir el to i l’atmosfera, el pintor es recolza en el color i en el gest i subjecta l’energia que desprèn la taca de color per integrar-la al moment i al conjunt. Determinats moments, les vesprades, la tardor, la llum del matí, els reflexos o les impressions que a la vegada són alguns dels títols dels seus quadres, són reveladors de les seves intencions pictòriques i, a la vegada, la seva presència en els seus catàlegs, mostra una continuïtat personal en l’exercici d’aquests temes, pel tractament dels quals, li és fonamental la vivència en la natura.

La pintura de paisatge es va iniciar en un moment precís, molt proper al nostre temps actual; això no va alterar la seva naturalesa que ja feia centenars de milers d’anys que existia, potser només va obrir un camí de visió i contemplació de manera que, gràcies als pintors paisatgistes la vam descobrir des del punt de vista del color i l’emoció. La pintura és un fet humà i si l’home destrueix la natura i ja no sent la necessitat de pintar-la i estimar-la, no per això la natura perdrà la seva identitat i el seu sentit. La natura guanya sempre.

Teresa Camps Miró
Barcelona maig 2014